No, Carles, no crec que pugui fer l’Excel per d’aquí una hora. Està boig. Què li passa al cervell? L’odio profundament. “Carles, no. No puc fer això. Que et foll-“ no, no. “Ei, Carles. Ostres, crec que és una mica just. Si em pots donar un parell d’hores més, seria genial. Però si no, no passa res, clar.” Enviar. Sóc un covard de merda. S’enrotllarà, no? En el fons és bona gent. No li costa res. Vaig a fer-me un cafè i segueixo amb el text.

Que bé ser autònom per controlar els meus horaRIIIIIIIIIIING. No! NO! El Carles. De veritat? Trucada? No es truca, ja! És una falta de respecte. Què passa si l’ignoro? Puc dir que estava al lavabo. No allarguis l’agonia, Pau. Va. Contesta. Segur? És fàcil passar. Sí. Va. Segur.

– Carles! Com va?

– Ei, Pau. Bé, bé, i tu?

– Doncs aquí, treballant en alguns encàrrecs.

– Ah, genial.

Genialíssim.

– Tu diràs.

L’Excel.

– L’Excel. Que m’aniria bé tenir-lo molt ràpidament.

– Sí, clar. L’Excel. Doncs com t’he dit, m’aniria bé tenir tres o quatre hores més per poder enllestir altres coses…

– Ja, però tinc el client pressionant per tenir-ho avui abans de tancar i clar… ja saps.

El que sé és que sempre aneu amb presses d’última hora i em semBLA UNA FALTA DE PROFESSIONALITAT.

-Sí, sí, ho entenc.

A la merda el cafè.

– D’acord, doncs conto que ho tindré en una horeta?

– Faré el que pugui, sí, sí!

No estarà.

– Però ho tindràs? Estaré esperant per si cal fer canvis.

– Okay, sí, sí.

No.

– Perfecte, ànims!

– Gràcies! Adéu!

 Doncs res. Visca. Deixo el text per després. A fer números. Excel, el programa més divertit de la història. Quina joia entrar números i símbols dins de rectangles. No hi ha invent millor. Quina il·lusió. VingaRIIIIIIIIIIING. Ja prou, NO? Una trucada en una tarda és suficient. Qui és? L’Helena. El text. No ho puc fer tot a la vegada. No contest- QUE SÍ, PAU, QUE CONTESTIS! Vale, val.

– Hola, Helena! Digues.

– Bones! Res, truco per veure com portes el text. Estaria bé tenir-lo avui. Bueno, a poder ser, per abans de marxar a casa.

Genial.

– I quan marxeu a casa?

– Doncs d’aquí una horeta, una mica més.

Genialíssim.

– Uff, no sé si una hora…

– No? És que ens aniria de puta mare. El client ens ho demana.

– Però em vau dir demà, no?

– Ja… ja no.

– Ah.

Espectacularment genial.

– Podràs?

– Eh… a veure, ho puc intentar, però és que tinc un altre encàrrec.

– Va, que segur que pots.

Ara és quan has de dir que no.

– Ok. T’ho envio quan ho tingui. A la mínima que pugui.

– Perfecte! Ho espero, d’acord?

– Molt bé. Adéu!

– Chao.

Vinga, que comenci l’espectacle del Màgic Pau, l’únic il·lusionista que viatja en el temps mentre plora. A veure. Excel a la velocitat de la llum. Va.

Vaig a posar-me música a YouTube. Merda. No. Pau, no. Ara no. No necessites saber com es fa el Tabasco. Mai, però ara menys. Ni se t’acudeixi. No. NO. PAU, NO. Play.