Author / pauroige

by pauroige

Retro

—EH! EHH! De què vas, tros de merda?

Quin fill de puta.

—Jo?

—Sí, tu, clar que t’estic parlant a tu. No hi ha ningú més a la carnisseria.

Qui s’ha pensat que és?

—Perdoni, ens coneixem?

—Clar que no ens coneixem. Només faltaria que conegués un idiota com tu.

—Escolti, pari d’insultar-me, que no li he fet res.

Que no m’ha fet res diu. Cada dia al·lucino més amb els joves. Ja no tenen respecte ni tenen res.

—D’on has tret la jaqueta, cabró?

—Com?

—Hòstia, que el que hauria d’estar sord soc jo! Que d’on has tret aquesta jaqueta que portes?

—Ehm… del Vintage Corner?

—Del què?

—Vintage Corner. La botiga Vintage Corner, a Tallers. És un lloc que-

—Quin idioma és això?

Com que no sabem dos idiomes, ara els noms de les botigues han de ser en un tercer.

—És anglès.

—Tu em veus cara de parlar en anglès?

—No, però…

—I què hi feia la meva jaqueta al lloc aquest?

—Com que la seva jaqueta?

—És la meva jaqueta, hòstia! Que té l’esgarrapada al braç i el pedaç cosit al darrere. A l’etiqueta hi posa “Lluís”, mira-ho. Fa anys que no la trobo!

Sí, sí. Clarament és la jaqueta de pell que em va donar el Francisco quan vaig tornar de Melilla. 

—No la veig des que em van enviar a l’Última Parada.

—Quina última parada?

—Una mena de llar d’avis.

—La llar d’avis es diu Última Parada?

—Sí.

—Hòstia.

—Ja ho sé, ja. Però, eh! La jaqueta.

—Miri, no sé què dir-li. Estava d’oferta.

—Com que d’oferta? Que és boníssima! Quant valia?

Com a mínim hauria de costar 18.000 Pessetes.

—30 Euros.

—5.000 Pessetes?

—No, 30 Euros.

Això és el que em va costar arreglar-la a Cal Farràs.

—Te la compro.

—Perdoni, no està en venda.

—Com que no? Encara que no t’estic dient que me la tornis.

—És meva, la vaig comprar.

—Primer era meva, torna-me-la.

—No funciona així. Què vol dir? Els antics propietaris del pis dels meus pares podrien visitar-los i demanar que els hi torni?

—Com si desnonen els teus pares i han de dormir al carrer. Et dono 30 Euros per la jaqueta.

—Que no està en venda.

—40.

—Està sent molt pesat.

—50.

—No.

—70.

—150.

—Com que 150? Això són 25.000 Pessetes.

—Senyor, jo no li vull vendre la jaqueta. Però si insisteix, seran 150 Euros.

—T’adones que t’estàs aprofitant d’un ancià?

—No, no. Tu t’aprofites que ets un ancià per robar-me la jaqueta.

—Ara em tractes de tu? Quines maneres són aquestes?

Malcriat.

—Miri, prou.

—Espera.

Va, Lluís, que es notin els anys de comercial.

—Nova oferta. 30 i la jaqueta que porto.

—Hm…

S’ho està pensant! Una jaqueta que no val res, del Primark! De rebaixes! Quin geni, Lluís.

—Va, sí?

—És de pell?

—Sí.

No.

—Deixi-me-la veure.

—Té.

No se n’adonarà.

—Me la provo.

—Endavant.

No li queda malament.

—D’acord, fem-ho.

Ha!

—Ai, que bé! Tothom content, veus?

—Tingui, la seva jaqueta.

Quins records… la recordo com si me la posés ahir.

—Gràcies, nen.

—I els 30 Euros? En metàl·lic?

—No, no. Bizum.

—Bizum?

—Què passa? No puc tenir Bizum?

—Ah sí, sí.

Es pensa que soc inútil.

—Posa el teu número aquí.

—Aquí té.

Sort que m’ho va explicar la Marga.

—Fet.

—Rebut. “Diners de la droga”? De veritat?

—Va, tira.

—Que tingui una bona tarda.

A veure com em queda? Segur que bé. No estic tant en forma com quan me la van regalar, però no he canviat tant de cos. Sembla que entra. Sí, entra bé. Ui, una mica estreta de cintura. Espera, que deixo les bosses. No, massa justa. Merda. Hòstia, no corda. No, no, no puja. A veure si amago panxa? Ni de conya. Soc idiota. L’altra em quedava que ni feta a mida. I ara què faig? Ja no hi ha el noi. Lluís, quina decepció. Que no, que no, no puja la cremallera. 

Vaig al Primark.

by pauroige

He d’escriure més

S’acosta Sant Jordi i no he escrit res. Però què escric? Tots els autors ja tenen l’última versió dels seus textos acabada des de fa mesos i jo no he ni obert un document Word en blanc. O potser ho hauria d’escriure al Drive? O al Pages? Ai, no ho sé. L’altre dia em vaig passar dues hores pensant en quin programa hauria d’escriure el llibre i no en vaig treure l’aigua clara. Tots fan el mateix, però i si la posició del menú em distreu i no escric igual de bé en un que en un altre? Pot ser que estigui posant 40 excuses per prémer la primera tecla? Té tota la pinta.

Sabeu quin és el problema? Que no he llegit prou. Jo, com la resta d’escriptors que estimin la seva feina, hauria d’haver devorat pàgines i pàgines de clàssics per nodrir la meva creativitat: Kafka, Cervantes, Shakespeare, Austen, Dostoievski… i els més antics també! Homer, Sòfocles i qui sigui que escrivís la Bíblia. Però no. Jo he llegit Harry Potter i para de comptar. Bé, i tots els llibres obligatoris de l’escola que no vaig gaudir gens pel simple fet que, en acabar, havia de sotmetre’m a un examen on em preguntaven si havia entès el 3r capítol. I no, no l’havia entès perquè tenia Ventdelplà de fons. De fet, mireu quina és la magnitud del problema que per escriure la llista d’autors que hi ha unes línies més amunt he hagut de cercar “clàssics de la literatura” a Google. Així no es pot ser escriptor. Com em pot sortir un text original, un que la gent vulgui llegir, sense obtenir la inspiració de les novel·les que han captivat l’atenció de tants lectors durant segles? Sóc un farsant. És que si hagués, com a mínim, escoltat aquella secció de ràdio sobre literatura, sabria alguna cosa.

I què he fet per obligar-me a començar a col·locar una paraula darrere l’altra per formar el meu debut com a novel·lista? Me n’he anat a viure a la muntanya. Diuen que Roald Dahl tenia una cabana de fusta al seu jardí, doncs jo tinc una casa al Montseny. M’he estat sis mesos donant voltes per pàgines web d’immobiliàries i, en alguna ocasió, fins i tot he agafat el cotxe per visitar alguna propietat, per molt lletja que sortís a les fotografies. Sí, aquests sis mesos són els que hauria d’haver estat escrivint el meu best-seller de Sant Jordi, però el tema de la casa ha estat l’excusa perfecta per dir a familiars i amics que m’acusaven de no estar escrivint. “Si estàs tot el dia dient que vols publicar alguna cosa, per què no et tanques al despatx i comences?” em deia ma mare. “Començaré quan tingui la casa a la muntanya”. Doncs bé, ara ja sóc al Montseny, però crec que el que necessito és construir una cabana de fusta al jardí. Potser així em vindrà la inspiració.

També he adoptat un gat, el Lolo, que està molt gros. Vaig voler que tingués sobrepès per, si m’oblido d’alimentar-lo de tant que estic escrivint, que trigui en passar a l’altre barri. De moment utilitzo el moment de donar-li menjar per distreure’m, cosa que faig molt sovint, pel que ara el Lolo té colesterol. Però bé, diuen que tenir un animal ajuda a relaxar-se, pel que espero que em vingui la inspiració en qualsevol moment. M’he promès a mi mateix que no intentaré fer un llibre sobre el gat ja que sempre em fa una mica de pena la gent que creu que la resta de persones s’estimarà tant el seu animal com aquesta. Per mi el Lolo és la meva musa i punt. L’idea és que quan el miri em vinguin idees al cap. Encara no ha funcionat l’estratègia, però tot arribarà.

Sovint cometo el mateix error: “vaig a fer-me un cafè”. És la meva arma secreta per augmentar la productivitat. Mentida. Després de moldre els grans i infusionar l’aigua bullent, torno a estar davant la taula amb una pàgina en blanc i el cap ple de pensaments contradictoris. Ara, però, amb un cafè negre fumejant que no em podré beure fins al cap de deu minuts, mentre miri algun vídeo sobre com arreglar una cadira. El cafè que m’he preparat per estar més atent mentre treballo es converteix en un plaer que gaudeixo durant la meva meravellosa estona de perdre el temps.

Però que tot això no us distregui de la raó principal per la qual no escric. Com he dit, no he llegit prou al llarg de la meva vida. Sense aquest ítem marcat a la meva llista, crec que no mereixo ser escriptor. Per això, em passo hores i hores mirant per internet quin serà el següent llibre que compri. Tot i això, acabo no comprant res i pensant “para de perdre el temps i posa’t a escriure”. Quan, tot just després, encenc l’ordinador o obro la llibreta per escriure a llapis alguna idea, el cervell comença a sentir-se culpable i sento una necessitat imperiosa d’agafar aquell llibre que fa temps que no llegeixo. Llavors veig que no vaig portar-me’l al Montseny i decideixo anar a la llibreria més propera per adquirir algun dels llibres que estan més de moda. Quan tinc a les mans l’última novel·la que m’ha recomanat la portada de la web d’un dels diaris que llegeixo per sobre, penso “això no és el que faria un escriptor”, deixo el llibre a la prestatgeria on l’he trobat i em poso a pul·lular per la botiga cercant alguna cosa menys coneguda. Què passa? Que no conec les coses poc conegudes. Per tant, no compro res i torno a casa a obrir internet per intentar trobar alguna cosa poc coneguda que m’agradi. Veieu com torna a començar la història?

Bé, que no espereu res meu a les llibreries per Sant Jordi. I segurament pel de l’any que ve tampoc. Fixeu-vos si perdo el temps que m’he posat a escriure això per no haver d’escriure l’altra cosa. I estic acabant perquè em fa mandra seguir. Potser que em posi a escriure una novel·la per distreure’m.

by pauroige

El canibalismo está de moda

Llevo haciendo de crítico gastronómico desde antes que existiesen los aguacates, pero el sitio que he visitado hoy es el más curioso de mi carrera. Como bien sabéis, escucho recomendaciones de amigos y conocidos y en este caso fue de mi tía abuela Sonsoles en una merienda familiar para celebrar los 2 años de Salchicha, mi Golden Retriever. Ella (Sonsoles) es de estofados y de sopitas de verduras, pero cuando se me acercó (nunca se atreve a hablar con los “jóvenes” de menos de 45) y me dijo que ella iba cada domingo a un sitio fabuloso y que, además, servían el mejor vino que ha probado, no pude contenerme ni dejar escapar la oportunidad.

Cuando entré al restaurante Iglesia de Santa María de la Merced, me quedé abrumado. Nunca había visto un comedor tan grande. No había mesas (¡vaya locura!), solo sillas. De hecho, eran bancos, y estaban todos dispuestos mirando hacia un solo sitio. Eso es, todos los comensales se sientan mirando hacia adelante, por lo que la experiencia es mucho más introspectiva: un acierto por parte de los propietarios.

Una vez sentado empieza la fiesta. Sale el que supongo que es chef, o el jefe de sala, vestido con un uniforme de lo más extraño y empieza a explicar la filosofía del local. Esta parte fue sorprendente cuanto menos, ya que durante el discurso (demasiado largo para mi gusto… me dijeron que tenía que venir en ayunas, ¡teníamos hambre!) hacía que los clientes nos levantásemos y sentásemos, todos en sincronía. Caí en que era una especie de warm up que nos permitiría abrir el apetito y quemar un poquito lo que nos comeríamos después. El discurso me pareció un poco pretencioso, no os voy a mentir. Hablaba de un tal Jesús, el que debía ser el fundador del restaurante. Solo así: Jesús. Sin apellidos, como si todo el mundo fuese a conocer ese tal Jesús, creador del restaurante Iglesia de Santa María de la Merced. Lo que no se le puede recriminar al Jesús es su gran sacrificio para llegar a abrir el local. Se ve que el tío resucitó. Supongo que esto es una metáfora de que antes le fue mal otro proyecto; como a todos los autónomos, vaya.

Mi acompañante, Sonsoles, me dijo que estaba a punto de llegar el momento del vino. Había pasado una hora y unos pocos minutos. Ya podían haber servido el vino nada más llegar. Me dijo que la espera valdría la pena, que ella va desde que se enteró de que el vino era gratis. Caray con Sonsoles. Y bueno, a ver, eso de que es gratis es un poco mentirijilla. Uno de los camareros, en ese caso con (sospechosamente demasiado) aspecto de niño y vestido con el uniforme corporativo, pasó un platito donde la gente ponía propina. Yo dejé unas monedas, pero había comensales que debían saber las delicias que les esperaban y dejaban billetes (¡BILLETES!). Sonsoles no dejó nada. “No me queda suelto”, le dijo al camarero. Cuando salimos se pagó un paquete de Camel en el estanco con calderilla, la muy arpía. Vaya con la mujer.

Antes de comer, el señor, que se estaba haciendo un poco pesado, nos pidió que nos abrazáramos entre todos y obedecimos. ¿Qué remedio teníamos? Hubiese hecho cualquier cosa por llegar al momento de la comida. Después, nos pidió que nos pusiésemos en fila india.

Aquí es donde me explotó la cabeza. Lo que el señor repartía no era ni más ni menos que pedacitos del cuerpo del fundador del restaurante, del Jesús. No sé como estaba cocinado, pero parecía pan. Ante mis dudas, se lo pregunté al señor: “Seguro que esto es el cuerpo del Jesús?”. “Claro, hijo mío. Y esto la sangre”. WHAT? La sangre también. Vaya locos. Sorprendente que hayan conseguido permisos para hacerlo. Sonsoles estaba bebiendo la sangre del Jesús (no había ni probado el cuerpo). “Ya verás el vino”, dijo. Como la señora no está para sustos, no le dijo que era sangre. Si tenéis un poco de miedo a probar esta sustancia humana, os cuento mi experiencia: ¡sabe a vino! ¡Vaya listos los vampiros!

Estoy seguro que a medida que la gente se entere de esto, van a abrir más y más restaurantes caníbales. Todo gracias al Jesús y a su sacrificio. Supongo que cerrarán pronto, ya que los propietarios no pueden dar para mucho tampoco. Definitivamente un nuevo concepto de pop-up gourmet que va a dar para hablar.

by pauroige

No entenc les perruqueries

PER QUÈ TOT FA OLOR A COCO? M’agrada el coco, però preferiria no entrar dins un got de Malibú cada cop que vaig a la perruqueria. Potser la revista em distreu. “10 maneras de lucir un cuerpo perfecto este verano”. No. A veure l’altra? “¡Mantiene tus abdominales!”. Molt útil. Vaig a mirar la paret. Pots de xampú. Qui compra pots de xampú a la perruqueria? Mai compraré un pot de xampú a la perruqueria.

– Pau? Ja pots passar!

– Ah, gràcies, fantàstic.

– Seu aquí.

– Merci.

Merci. No puc ser més de Barcelona.

– Si em vols donar les ulleres…

– Clar, clar!

No hi ha res més indefens que un miop sense ulleres.

– Ja em dius si l’aigua està massa calenta, d’acord?

– Està perfecte.

Crema.

– Segur?

– Sí, sí, perfecte!

Joder, crema.

– Genial, vinga.

M’he dutxat abans de venir, no hauria de caldre rentar el cap. Tothom diu que no és bo perOHHHH SÍ. Quin gust, hòstia.

– Molt bé, Pau, ja estem. Vas a la tercera cadira? Vinc ara mateix.

– Tercera cadira, d’acord.

No veig la tercera cadira. És la taca negra, o la blanca? Ah, la negra. La blanca és una senyora. Com quedaria jo amb una permanent? Tercera cadira. Ara em preguntarà què volia. A veure, ho hem assajat això, Pau.

– Perdona, ja sóc aquí! Què et faig avui?

– Doncs una mica més curt dels costats que de dalt, però no massa, no vull semblar un quillo.

Existeixen els quillos encara?

– I amb una mica de serrell, per poder-me pentinar si cal.

No em pentino mai, en realitat.

– I treu-me volum de la part de dalt també, que s’infla molt. Les orelles ben rasurades i la part de darrere també. I ja està.

– Com sempre, llavors?

– Ehm, bueno, no. Bé, en realitat sí.

– Genial! Tu ves-me dient si faig alguna cosa que no t’agrada, eh!

– Perfecte, sí.

No veuré res.

– Vols un diari?

– Ah, doncs sí, gràcies.

Així no he de parlar, l’excusa perfecta.

– Gràcies!

L’Sport. No.

– I com va la perruqueria? Veig que heu reformat, no?

– Bé, molt bé. Ara venen més joves.

– Aha. Que bé, que bé.

I ara què toca dir? No sé parlar amb perruquers. I ells deuen estar tot el dia parlant del mateix… el temps i… veus? No sé ni inventar-me temes bàsics. Llegiré l’Sport. ‘Messi: “cada partido es diferente al anterior porque los retos-”’

– Explica’m coses dels xampús que veneu. Són de coco, oi?

– Bé, depèn. Però sí, en tenim de coco.

– I per què són millors que els del supermercat?

– Són ecològics, i no tenen productes nocius per la pell. Que en vols?

– Quan val un pot?

– 23€

– I els petits?

– No, no, això és pels petits.

– Ah.

És la conversa més interessant que he tingut mai. Anem a deixar-la. A veure quan dura el silenci sense que sigui incòmode.

M’encanta.

Que duri més.

I més.

Potser ja n’hi ha prou.

No, no. Va bé

– Què et sembla? Jo ho retallaria una mica més per aquí.

– Perfecte, sí, sí!

No veig res. Sóc un objecte inútil sense les ulleres. El meu destí és a les seves mans. He de confiar en aquesta persona, és professional i sap coses d’estilisme.

– Ja està. Té, les ulleres, a veure què et sembla.

Ara és el moment. Plena confiança. Sap què em queda bé i què no. Va, ulleres.

Merda.

no-entenc-trucades-telefòniques
by pauroige

No entenc les trucades telefòniques

No, Carles, no crec que pugui fer l’Excel per d’aquí una hora. Està boig. Què li passa al cervell? L’odio profundament. “Carles, no. No puc fer això. Que et foll-“ no, no. “Ei, Carles. Ostres, crec que és una mica just. Si em pots donar un parell d’hores més, seria genial. Però si no, no passa res, clar.” Enviar. Sóc un covard de merda. S’enrotllarà, no? En el fons és bona gent. No li costa res. Vaig a fer-me un cafè i segueixo amb el text.

Que bé ser autònom per controlar els meus horaRIIIIIIIIIIING. No! NO! El Carles. De veritat? Trucada? No es truca, ja! És una falta de respecte. Què passa si l’ignoro? Puc dir que estava al lavabo. No allarguis l’agonia, Pau. Va. Contesta. Segur? És fàcil passar. Sí. Va. Segur.

– Carles! Com va?

– Ei, Pau. Bé, bé, i tu?

– Doncs aquí, treballant en alguns encàrrecs.

– Ah, genial.

Genialíssim.

– Tu diràs.

L’Excel.

– L’Excel. Que m’aniria bé tenir-lo molt ràpidament.

– Sí, clar. L’Excel. Doncs com t’he dit, m’aniria bé tenir tres o quatre hores més per poder enllestir altres coses…

– Ja, però tinc el client pressionant per tenir-ho avui abans de tancar i clar… ja saps.

El que sé és que sempre aneu amb presses d’última hora i em semBLA UNA FALTA DE PROFESSIONALITAT.

-Sí, sí, ho entenc.

A la merda el cafè.

– D’acord, doncs conto que ho tindré en una horeta?

– Faré el que pugui, sí, sí!

No estarà.

– Però ho tindràs? Estaré esperant per si cal fer canvis.

– Okay, sí, sí.

No.

– Perfecte, ànims!

– Gràcies! Adéu!

 Doncs res. Visca. Deixo el text per després. A fer números. Excel, el programa més divertit de la història. Quina joia entrar números i símbols dins de rectangles. No hi ha invent millor. Quina il·lusió. VingaRIIIIIIIIIIING. Ja prou, NO? Una trucada en una tarda és suficient. Qui és? L’Helena. El text. No ho puc fer tot a la vegada. No contest- QUE SÍ, PAU, QUE CONTESTIS! Vale, val.

– Hola, Helena! Digues.

– Bones! Res, truco per veure com portes el text. Estaria bé tenir-lo avui. Bueno, a poder ser, per abans de marxar a casa.

Genial.

– I quan marxeu a casa?

– Doncs d’aquí una horeta, una mica més.

Genialíssim.

– Uff, no sé si una hora…

– No? És que ens aniria de puta mare. El client ens ho demana.

– Però em vau dir demà, no?

– Ja… ja no.

– Ah.

Espectacularment genial.

– Podràs?

– Eh… a veure, ho puc intentar, però és que tinc un altre encàrrec.

– Va, que segur que pots.

Ara és quan has de dir que no.

– Ok. T’ho envio quan ho tingui. A la mínima que pugui.

– Perfecte! Ho espero, d’acord?

– Molt bé. Adéu!

– Chao.

Vinga, que comenci l’espectacle del Màgic Pau, l’únic il·lusionista que viatja en el temps mentre plora. A veure. Excel a la velocitat de la llum. Va.

Vaig a posar-me música a YouTube. Merda. No. Pau, no. Ara no. No necessites saber com es fa el Tabasco. Mai, però ara menys. Ni se t’acudeixi. No. NO. PAU, NO. Play.

no-entenc-converses-carrer
by pauroige

No entenc les converses al carrer

Vull un croissant. No, una palmera. O ulleres. Tothom ho diu diferent, i jo no tinc criteri per decidir quin utilitzar. De xocolata. OH, SÍ! Merda, però són les 13:58. No és hora de –

– Pau?

Qui és… HÒSTIA, NO.

– Ei! Víctor! Quant de temps!

Víctor? Es deia Víctor, oi?

– Sí, sí! Des de la selectivitat deu fer, no?

Víctor, sí.

– Suposo! Que fort trobar-te. Que vius per aquí o què?

No tinc ganes de tenir una conversa amb ell. No m’interessa gens la seva vida. No hi ha res que em pugui dir que m’interessi.

– No, no. He vingut a comprar unes coses. I com et va la vida?

– Ah! Bé, bé. M’alegro d’haver-te vist. Que vagi tot molt b-

– Vaig veient que estàs a la ràdio, no? Que guai, no?

He de treure gent d’Instagram.

– Sí. M’agrada, m’agrada. Anem fent programes.

No entraré en detalls.

– Entra en detalls, no? Ha, ha!

Qui et creus que ets?

– Ah, doncs sí. És un programa d’humor i parlo i tal. I tu? Què fas?

UN MOMENT. Per què porta una palmera de xocolata?

– Doncs vaig fer medicina, especialitzat en oncologia. M’apassionava això des que la meva germana va agafar un càncer de pit. Se’n va sortir, per sort! I just el mes passat vaig tornar d’Uganda, de fer un voluntariat en un poble molt petit. Posant vacunes i tal.

Palmera. Xocolata. Gana.

– Ah, que bé.

Per què ell té permís per menjar una palmera a les 14h? No es pot fer això, no?

– I estàs en contacte amb més gent de l’escola o què?

– Amb alguns, sí.

Amb 2 o 3. Els bons. Xocolata.

– Ai, doncs farem un sopar el mes que ve! Apunta’t!

HA! NO.

– Sí? Quan i on? A veure si puc!

– Ja t’ho passaré per Instagram, que no ho recordo del tot. Sé que era per Sants.

– Perfecte. Doncs que va-

– I escolta, què se n’ha fet del Rodrigo? Éreu amics, no?

Prooooou.

– Sí, sí. Doncs li vaig perdre la pista fa uns anys, la veritat.

 Ja?

– Vaja, llàstima! Bé, doncs que vagi molt bé!

Visca!

– Això, adéu!

– Escolta, he vist que et mires molt la palmera. Ha, ha. Me l’han regalat al comprar el pa i no la vull. La vols?

Sí!

– No, no, merci! Que he de dinar ara.

Merda.

– Sí, jo també. Ha, ha! Au, adéu!

Merda.

– Adéu!

Vaig a dinar. He de dinar. Mongeta tendra, que toca verdura. Vaja, un forn. A prendre pel cul. Vaig a comprar-me una palmera.

no-entenc-ascensors
by pauroige

No entenc els ascensors

Haurien de treure aquest mirall. Mira quina cara de gilipolles faig amb aquests cabells. Clar, pentina’t, ara que ja arribes a casa, bona idea. Ai, m’he deixat la llibreta a la feina. Si la Marta l’obre, em fa fora. Hauria de deixar d’escriure acudits sobre al·lèrgics als cacauets. O no. Joder, l’ascensor al 10. Fan gràcia els acudits d’al·lèrgics als cacauets. I si tiren cacauets enlloc de caramels a la cavalcada de reis? Hi ha molts nens al·lèrgics. M’ho apunto. Ai, la llibreta. M’ho apunto a dalt. Te n’has de recordar. Cacauets a la cavalcada. Cacauets a la cavalcada. Merda. No, no,  no, no, no, n-

– Buenas tardes.

– Buenas tardes.

“Buenas tardes” per tu. Jo no he dinat. Els avis dinen molt d’hora.

– ¿Mucho trabajo hoy?

– Bueno, sí. Lo normal.

No he fet res en tot el matí.

– ¿De qué trabajas?

Community manager. Facebook, Twitter, Instagram, LinkedIn. Hootsuite. Photoshop, Illustrator, Premiere. Adobe. Creador de continguts. Guió, ràdio, redactor. Autònom.

– Bueno… escribo cosas.

– Ah, ¿eres periodista?

– Bueno, no. Bueno, depende. A veces.

No entro en detalls. No li importen. I l’ascensor? Hauria d’aprendre’m una frase perquè mai sé què contestar a aquesta pregunta. I L’ASCENSOR?

– Muy bien. Al menos es un trabajo de toda la vida. Mi nieto es community manager. ¿Sabes lo que es?

Sóc idiota.

– Sí, sí. Facebook, Twitter, Instagram, LinkedIn…

– ¿Qué?

– Bueno, redes sociales.

Ja era hora.

– Pase, pase, que usted se baja primero.

– Diría que tu te bajas primero. Séptimo, ¿no?

Sóc idiota.

– Uy, claro, claro.

Tots semblen la mateixa persona. Passo jo, passo jo.

Que no digui res més, per favor.

– Bueeeno, que lío con las noticias ¿no?

Hòstia, sí. Coronavirus, independència, Harvey Weinstein, temporal, Puigdemont, Boris Johnson, narcopisos.

– Sí. Está todo muy mal.

– El Setién ese, no se yo.

– ¿Quién?

– Setién. Enrique Setién.

– Ah, claro.

Futbol?

– El 2-0 fue potra.

Futbol.

– Uy, mucha potra. No se lo merecían.

Suposo?

– Bueno, a ver, jugaron bastante bien, pero Setién…

Qui cony és Setién?

– Sí, Setién… no sé yo.

SETÈ.

– Ya he llegado. Buenos días.

– ¡Buenas tardes!

Que no! Que són les 14:30 encara! És igual. Pobre. Alguns anys i la dinya. Oh! Em faré carbonara. O un pot d’arròs al microones. Sí, molt millor. Més ràpid.

Merda, quin acudit m’havia d’apuntar?

no-entenc-skype
by pauroige

No entenc l’Skype

La bateria no aguantarà. Serà una bona excusa per parar això. Merda, es veurà la roba bruta. Millor al llit. Posaré el llibre de la Tina Fey al prestatge, quedaré més interessant. Tinc un gust literari exquisit. En realitat no. Porto 2 mesos mirant sèries, sense obrir un puto llibre. Però posaré aquest al prestatge, a veure si se n’adonen. Per què volen fer un Skype? No ens veiem des de fa mig any. Què cony els hi he d’explicar?

– Hola! Hòstia, feia temps que no et veia el jeto, eh!

Merda, que es connecti la Sandra ja.

– Ei! Ja veus. I què, com va la vida?

– Millor que esperem la Sandra, no? Així no ho hem d’explicar dues vegades!

– També tens raó.

– Sí…

– Ha, ha.

Treu un tema, treu un tema, treu un tema.

– I què el confina-

– Com estan els teus par-

– Parla tu, parla tu!

– No, no, Pau endavant!

– Vale, que deia que com va el confin-

– Què tal els teus p-

– Ui, ha, ha! Parla, parla!

JODER!

– Et contesto! El confinament bé. I els teus pares?

No serà la persona amb més discurs del planeta, el Dani?

– Els pares bé, sí. Com sempre. Bé de salut, bé de fein- SANDRA! Visca!

– Hola! Perdoneu que arribi tard! Estava acabant de fer pa.

– Eh! Jo en vaig fer ahir!

Apassionant conversa. Ara tothom és mestre forner. Aneu al forn, home!

– Jo no n’he fet, però vaig fer magdalenes.

D’alguna cosa he de presumir, no? El que no sabran és que van quedar de puta pena.

– Hòstia, sí? I què tal?

– Les magdalenes? Molt bé, boníssimes!

De puta pena.

– Que guay. Ja em passaràs la recepta!

Mira-ho a Google.

– Vale! Després t’ho envio.

Mentida.

– I què, com va la vida?

– Prou bé! Estic fent més exercici que quan no estàvem tancats. Em poso vídeos de YouTube al menjador i au! Vosaltres?

– Què va. Jo no. Com a molt surto al balcó a donar voltes.

– Pau, tio, hauries de fer alguna cosa, que t’engreixaràs.

En serio?

– Sí, i ens fem grans ja!

EN SERIO?

– Ja… m’hi he de posar. M’hi posaré!

Aquesta tarda faig més magdalenes.

– Passeu-me els vídeos que feu servir!

– Vale! Us passaré els de ioga. Van molt bé per estirar! Ja veuràs que us agradaran.

– Segur que sí!

Segur que no!

– I la feina? Com us va? Dani, tu no tenies problemes?

– Sí, en vaig tenir, però al cap d’uns mesos vaig trobar una feina nova i espectacular. La veritat és que té un sou de puta mare, les oficines i els companys són fantàstics i aquests dies treballo des de casa i sense cap problema. I tu Sandra? Què tal la feina nova?

– Bueno, ja no és tan nova, ha, ha! Ja fa uns mesos que hi sóc. Una putada perquè havíem de començar rodatges just aquesta setmana i s’endarrereix tot. Però bé. Aquests dies segueixo editant coses i tal. I mai havia tingut tanta pasta al banc ha, ha! Pau, com va la vida d’autònom?

Uff.

– També puc fer coses a casa.

Un dels clients ha desaparegut, cosa que són molts diners menys al compte, i les altres coses que faig no m’apassionen gens. Hauria d’estar escrivint i no parlant amb vosaltres.

– Ah, súper bé, llavors! No et pots queixar!

Sí que puc.

– Exacte! I vosaltres menys!

– I què? Quines sèries esteu mirant?

– Doncs jo estic amb What we do in the shadows.

Segur que no saben què és.

– Hòstia, sí! La vaig veure quan va sortir. Brutal!

Oh.

– Pau! Que t’estàs llegint Bossypants de la Tina Fey? Diuen que és boníssim, no?

– Jo també el volia llegir!

Per fi.

– Sí! Vaig veure que el recomanava el-

Merda. La puta bateria. És que ho sabia.

by pauroige

Què hòsties és ‘The Righteous Gemstones’?

  • Com és? The Young Pope + The Sopranos
  • Gènere? De riure
  • Grau d’ofensivitat: 7/10
  • Qui hi surt?
    • Etc.
  • Quant dura cada capítol? Una mica més que Friends
  • L’ha fet qui va fer… Eastbound & Down (que en castellà té el genial títol De culo y cuesta abajo)
  • Quantes temporades? De moment una (i renovada per una segona)
  • T’agradarà si no et va agradar: Amar en tiempos revueltos
  • Si fos un plat, seria: un gall d’indi d’Acció de Gràcies amb patates fregides i ketchup al voltant
  • Mira-la el dia que: et vulguis cagar en déu i sa mare
No siguis un Gemstone si no vols una bufetada

A veure, intentaré vendre bé The Righteous Gemstones perquè s’ho mereix i perquè massa poca gent li està fent cas.

Els Gemstones són una família que s’ha fet d’or gràcies a muntar un imperi d’esglésies evangelistes als Estats Units. Eli Gemstone (John Goodman) és el pare i líder de la congregació, i des que es va morir la seva dona no sap com controlar els seus fills, tres idiotes entre els 30 i els 40 que sembla que encara tinguin 5 anys. Ells són els hereus del negoci: Jesse (Danny McBride, el creador de la sèrie), Kelvin (Adam Devine) i  Judy (Edi Patterson). No pinten bé les coses pels Gemstones.

I en quin moment es torna interessant la sèrie? Quan Jesse rep un xantatge anònim que diu que si no paga, publicaran un vídeo on hi surt fent de tot. A més, altres líders de les esglésies veïnes (Dermot Mulroney) es comencen a emprenyar perquè els estan robant els feligresos. A partir d’aquí… violència, vergonya aliena, genitals masculins i absurditat quasi sense límits.

No és una sèrie per tothom. Si espereu reflexions profundes sobre la religió als Estats Units, marxeu d’aquí i no torneu. Evidentment, es parla de tot el que envolta la fe, però no hi ha anades d’olla sobre què és la moralitat, i en quin moment es deixa de ser creient quan es topa amb els diners. No. És una sèrie per qualsevol persona que busqui una cosa plena d’exageracions i paròdies. És magnífica per riure’s dels Estats Units, de l’església, la doble moralitat en molts temes i la decadència que arrosseguen els fanàtics.

The Righteous Gemstones t’ofereix tot el que té de bo al primer episodi. Si t’agrada, molt bé. Si no, també. Sigui com sigui, no voldreu formar part de la família dels Gemstones. Més aviat els hi voldreu trencar la cara amb un crucifix. De vosaltres depèn si ho feu a gust i seguiu mirant-la, o a desgana i marxeu a mirar un altre episodi de Modern Family.

by pauroige

Què hòsties és ‘Mindhunter’?

  • Com és? CSI Las Vegas + un Valium
  • Gènere? De policies
  • Grau d’ofensivitat: 4/10
  • Qui hi surt?
  • Quant dura cada capítol? Com Game of Thrones (quan encara no feien pel·lícules fent-les passar per capítols)
  • L’ha fet qui va fer: res conegut, en general. Però l’ha produït David Fincher, director d’una burrada de pel·lícules (La Red Social, El Club de la Lucha, El Curioso Caso de Benjamin Button…)
  • Quantes temporades? Van per la segona
  • T’agradarà si no et va agradar: True Detective
  • Si fos un plat, seria: una hamburguesa gourmet poc feta
  • Mira-la el dia que: plogui (o no), no hi hagi ningú a casa, i no tinguis ganes de llegir
Bona gent? No. L’Ed Kemper va matar 10 persones.

Segur que heu sentit a parlar de Mindhunter i, si no, heu de conèixer una cosa que ha sortit fa poc que es diu Netflix i és força interessant. Però per què tothom està veient aquesta sèrie si sembla la típica de policies que van de llestos interrogant assassins?

La trama de Mindhunter és fàcil d’explicar. A finals dels 70, un frustrat negociador de la FBI (Jonathan Groff) i un d’aquells agents que n’està fins els collons de tot (Holt McCallany) comencen a fer el que mai ha fet ningú: analitzar el perfil psicològic d’assassins en sèrie per poder anticipar el que faran els que encara no han caçat. Després del rifi-rafe típic (“això que feu és una bogeria, bla, bla”) creen la Unitat d’Anàlisi de Conducta, a la que s’afegeix una professora de psicologia (Anna Torv) que posa pau entre els dos agents, un amb uns mètodes poc convencionals i l’altre que està tota l’estona enfadat.

Part de la gràcia de la sèrie (per no dir tota) són les entrevistes amb criminals. Són basades en assassins reals, cosa que fa que et caguis als calçotets i/o les calces. Com que el morbo és el que us (ens) agrada perquè sou (som) així de depravats mentals, us diré alguns dels casos que surten. Hi ha Ed Kemper (Cameron Britton), que va matar els seus avis, 6 estudiants i la seva mare, i per rematar-ho, practicava necrofília amb alguns d’aquests cossos. També hi ha Richard Speck (Jack Erdie), que va assassinar, en una nit, 8 estudiants d’infermeria, una a una, estrangulant-les o apunyalant-les. I, com molts haureu sentit, hi surt Charles Manson (Damon Herriman; sí, fa el mateix paper a Érase una vez en… Hollywood), el conegudíssim líder d’una secta que va inspirar nombrosos assassinats. I amb aquest bon rotllo, acabo.

És obligatori que veieu Mindhunter? No. Us estareu perdent una de les millors sèries que s’han fet mai? Tampoc (no ens enganyem). I llavors per què en parla tothom? Perquè és molt bona, hòstia. Mindhunter fa molt bé el que pretén fer, i per això tothom us l’està recomanant. Té uns diàlegs que ja poden envejar Pedro Sánchez i Quim Torra. Això sí, no la mireu dinant, ja que una de dos, o tindreu una indigestió, o acabareu amb el menjar fred després d’estar amb la boca oberta durant molta estona. Parlo des de la experiència.