No entenc les perruqueries

PER QUÈ TOT FA OLOR A COCO? M’agrada el coco, però preferiria no entrar dins un got de Malibú cada cop que vaig a la perruqueria. Potser la revista em distreu. “10 maneras de lucir un cuerpo perfecto este verano”. No. A veure l’altra? “¡Mantiene tus abdominales!”. Molt útil. Vaig a mirar la paret. Pots de xampú. Qui compra pots de xampú a la perruqueria? Mai compraré un pot de xampú a la perruqueria.

– Pau? Ja pots passar!

– Ah, gràcies, fantàstic.

– Seu aquí.

– Merci.

Merci. No puc ser més de Barcelona.

– Si em vols donar les ulleres…

– Clar, clar!

No hi ha res més indefens que un miop sense ulleres.

– Ja em dius si l’aigua està massa calenta, d’acord?

– Està perfecte.

Crema.

– Segur?

– Sí, sí, perfecte!

Joder, crema.

– Genial, vinga.

M’he dutxat abans de venir, no hauria de caldre rentar el cap. Tothom diu que no és bo perOHHHH SÍ. Quin gust, hòstia.

– Molt bé, Pau, ja estem. Vas a la tercera cadira? Vinc ara mateix.

– Tercera cadira, d’acord.

No veig la tercera cadira. És la taca negra, o la blanca? Ah, la negra. La blanca és una senyora. Com quedaria jo amb una permanent? Tercera cadira. Ara em preguntarà què volia. A veure, ho hem assajat això, Pau.

– Perdona, ja sóc aquí! Què et faig avui?

– Doncs una mica més curt dels costats que de dalt, però no massa, no vull semblar un quillo.

Existeixen els quillos encara?

– I amb una mica de serrell, per poder-me pentinar si cal.

No em pentino mai, en realitat.

– I treu-me volum de la part de dalt també, que s’infla molt. Les orelles ben rasurades i la part de darrere també. I ja està.

– Com sempre, llavors?

– Ehm, bueno, no. Bé, en realitat sí.

– Genial! Tu ves-me dient si faig alguna cosa que no t’agrada, eh!

– Perfecte, sí.

No veuré res.

– Vols un diari?

– Ah, doncs sí, gràcies.

Així no he de parlar, l’excusa perfecta.

– Gràcies!

L’Sport. No.

– I com va la perruqueria? Veig que heu reformat, no?

– Bé, molt bé. Ara venen més joves.

– Aha. Que bé, que bé.

I ara què toca dir? No sé parlar amb perruquers. I ells deuen estar tot el dia parlant del mateix… el temps i… veus? No sé ni inventar-me temes bàsics. Llegiré l’Sport. ‘Messi: “cada partido es diferente al anterior porque los retos-”’

– Explica’m coses dels xampús que veneu. Són de coco, oi?

– Bé, depèn. Però sí, en tenim de coco.

– I per què són millors que els del supermercat?

– Són ecològics, i no tenen productes nocius per la pell. Que en vols?

– Quan val un pot?

– 23€

– I els petits?

– No, no, això és pels petits.

– Ah.

És la conversa més interessant que he tingut mai. Anem a deixar-la. A veure quan dura el silenci sense que sigui incòmode.

M’encanta.

Que duri més.

I més.

Potser ja n’hi ha prou.

No, no. Va bé

– Què et sembla? Jo ho retallaria una mica més per aquí.

– Perfecte, sí, sí!

No veig res. Sóc un objecte inútil sense les ulleres. El meu destí és a les seves mans. He de confiar en aquesta persona, és professional i sap coses d’estilisme.

– Ja està. Té, les ulleres, a veure què et sembla.

Ara és el moment. Plena confiança. Sap què em queda bé i què no. Va, ulleres.

Merda.

no-entenc-trucades-telefòniques

No entenc les trucades telefòniques

No, Carles, no crec que pugui fer l’Excel per d’aquí una hora. Està boig. Què li passa al cervell? L’odio profundament. “Carles, no. No puc fer això. Que et foll-“ no, no. “Ei, Carles. Ostres, crec que és una mica just. Si em pots donar un parell d’hores més, seria genial. Però si no, no passa res, clar.” Enviar. Sóc un covard de merda. S’enrotllarà, no? En el fons és bona gent. No li costa res. Vaig a fer-me un cafè i segueixo amb el text.

Que bé ser autònom per controlar els meus horaRIIIIIIIIIIING. No! NO! El Carles. De veritat? Trucada? No es truca, ja! És una falta de respecte. Què passa si l’ignoro? Puc dir que estava al lavabo. No allarguis l’agonia, Pau. Va. Contesta. Segur? És fàcil passar. Sí. Va. Segur.

– Carles! Com va?

– Ei, Pau. Bé, bé, i tu?

– Doncs aquí, treballant en alguns encàrrecs.

– Ah, genial.

Genialíssim.

– Tu diràs.

L’Excel.

– L’Excel. Que m’aniria bé tenir-lo molt ràpidament.

– Sí, clar. L’Excel. Doncs com t’he dit, m’aniria bé tenir tres o quatre hores més per poder enllestir altres coses…

– Ja, però tinc el client pressionant per tenir-ho avui abans de tancar i clar… ja saps.

El que sé és que sempre aneu amb presses d’última hora i em semBLA UNA FALTA DE PROFESSIONALITAT.

-Sí, sí, ho entenc.

A la merda el cafè.

– D’acord, doncs conto que ho tindré en una horeta?

– Faré el que pugui, sí, sí!

No estarà.

– Però ho tindràs? Estaré esperant per si cal fer canvis.

– Okay, sí, sí.

No.

– Perfecte, ànims!

– Gràcies! Adéu!

 Doncs res. Visca. Deixo el text per després. A fer números. Excel, el programa més divertit de la història. Quina joia entrar números i símbols dins de rectangles. No hi ha invent millor. Quina il·lusió. VingaRIIIIIIIIIIING. Ja prou, NO? Una trucada en una tarda és suficient. Qui és? L’Helena. El text. No ho puc fer tot a la vegada. No contest- QUE SÍ, PAU, QUE CONTESTIS! Vale, val.

– Hola, Helena! Digues.

– Bones! Res, truco per veure com portes el text. Estaria bé tenir-lo avui. Bueno, a poder ser, per abans de marxar a casa.

Genial.

– I quan marxeu a casa?

– Doncs d’aquí una horeta, una mica més.

Genialíssim.

– Uff, no sé si una hora…

– No? És que ens aniria de puta mare. El client ens ho demana.

– Però em vau dir demà, no?

– Ja… ja no.

– Ah.

Espectacularment genial.

– Podràs?

– Eh… a veure, ho puc intentar, però és que tinc un altre encàrrec.

– Va, que segur que pots.

Ara és quan has de dir que no.

– Ok. T’ho envio quan ho tingui. A la mínima que pugui.

– Perfecte! Ho espero, d’acord?

– Molt bé. Adéu!

– Chao.

Vinga, que comenci l’espectacle del Màgic Pau, l’únic il·lusionista que viatja en el temps mentre plora. A veure. Excel a la velocitat de la llum. Va.

Vaig a posar-me música a YouTube. Merda. No. Pau, no. Ara no. No necessites saber com es fa el Tabasco. Mai, però ara menys. Ni se t’acudeixi. No. NO. PAU, NO. Play.

no-entenc-converses-carrer

No entenc les converses al carrer

Vull un croissant. No, una palmera. O ulleres. Tothom ho diu diferent, i jo no tinc criteri per decidir quin utilitzar. De xocolata. OH, SÍ! Merda, però són les 13:58. No és hora de –

– Pau?

Qui és… HÒSTIA, NO.

– Ei! Víctor! Quant de temps!

Víctor? Es deia Víctor, oi?

– Sí, sí! Des de la selectivitat deu fer, no?

Víctor, sí.

– Suposo! Que fort trobar-te. Que vius per aquí o què?

No tinc ganes de tenir una conversa amb ell. No m’interessa gens la seva vida. No hi ha res que em pugui dir que m’interessi.

– No, no. He vingut a comprar unes coses. I com et va la vida?

– Ah! Bé, bé. M’alegro d’haver-te vist. Que vagi tot molt b-

– Vaig veient que estàs a la ràdio, no? Que guai, no?

He de treure gent d’Instagram.

– Sí. M’agrada, m’agrada. Anem fent programes.

No entraré en detalls.

– Entra en detalls, no? Ha, ha!

Qui et creus que ets?

– Ah, doncs sí. És un programa d’humor i parlo i tal. I tu? Què fas?

UN MOMENT. Per què porta una palmera de xocolata?

– Doncs vaig fer medicina, especialitzat en oncologia. M’apassionava això des que la meva germana va agafar un càncer de pit. Se’n va sortir, per sort! I just el mes passat vaig tornar d’Uganda, de fer un voluntariat en un poble molt petit. Posant vacunes i tal.

Palmera. Xocolata. Gana.

– Ah, que bé.

Per què ell té permís per menjar una palmera a les 14h? No es pot fer això, no?

– I estàs en contacte amb més gent de l’escola o què?

– Amb alguns, sí.

Amb 2 o 3. Els bons. Xocolata.

– Ai, doncs farem un sopar el mes que ve! Apunta’t!

HA! NO.

– Sí? Quan i on? A veure si puc!

– Ja t’ho passaré per Instagram, que no ho recordo del tot. Sé que era per Sants.

– Perfecte. Doncs que va-

– I escolta, què se n’ha fet del Rodrigo? Éreu amics, no?

Prooooou.

– Sí, sí. Doncs li vaig perdre la pista fa uns anys, la veritat.

 Ja?

– Vaja, llàstima! Bé, doncs que vagi molt bé!

Visca!

– Això, adéu!

– Escolta, he vist que et mires molt la palmera. Ha, ha. Me l’han regalat al comprar el pa i no la vull. La vols?

Sí!

– No, no, merci! Que he de dinar ara.

Merda.

– Sí, jo també. Ha, ha! Au, adéu!

Merda.

– Adéu!

Vaig a dinar. He de dinar. Mongeta tendra, que toca verdura. Vaja, un forn. A prendre pel cul. Vaig a comprar-me una palmera.

no-entenc-ascensors

No entenc els ascensors

Haurien de treure aquest mirall. Mira quina cara de gilipolles faig amb aquests cabells. Clar, pentina’t, ara que ja arribes a casa, bona idea. Ai, m’he deixat la llibreta a la feina. Si la Marta l’obre, em fa fora. Hauria de deixar d’escriure acudits sobre al·lèrgics als cacauets. O no. Joder, l’ascensor al 10. Fan gràcia els acudits d’al·lèrgics als cacauets. I si tiren cacauets enlloc de caramels a la cavalcada de reis? Hi ha molts nens al·lèrgics. M’ho apunto. Ai, la llibreta. M’ho apunto a dalt. Te n’has de recordar. Cacauets a la cavalcada. Cacauets a la cavalcada. Merda. No, no,  no, no, no, n-

– Buenas tardes.

– Buenas tardes.

“Buenas tardes” per tu. Jo no he dinat. Els avis dinen molt d’hora.

– ¿Mucho trabajo hoy?

– Bueno, sí. Lo normal.

No he fet res en tot el matí.

– ¿De qué trabajas?

Community manager. Facebook, Twitter, Instagram, LinkedIn. Hootsuite. Photoshop, Illustrator, Premiere. Adobe. Creador de continguts. Guió, ràdio, redactor. Autònom.

– Bueno… escribo cosas.

– Ah, ¿eres periodista?

– Bueno, no. Bueno, depende. A veces.

No entro en detalls. No li importen. I l’ascensor? Hauria d’aprendre’m una frase perquè mai sé què contestar a aquesta pregunta. I L’ASCENSOR?

– Muy bien. Al menos es un trabajo de toda la vida. Mi nieto es community manager. ¿Sabes lo que es?

Sóc idiota.

– Sí, sí. Facebook, Twitter, Instagram, LinkedIn…

– ¿Qué?

– Bueno, redes sociales.

Ja era hora.

– Pase, pase, que usted se baja primero.

– Diría que tu te bajas primero. Séptimo, ¿no?

Sóc idiota.

– Uy, claro, claro.

Tots semblen la mateixa persona. Passo jo, passo jo.

Que no digui res més, per favor.

– Bueeeno, que lío con las noticias ¿no?

Hòstia, sí. Coronavirus, independència, Harvey Weinstein, temporal, Puigdemont, Boris Johnson, narcopisos.

– Sí. Está todo muy mal.

– El Setién ese, no se yo.

– ¿Quién?

– Setién. Enrique Setién.

– Ah, claro.

Futbol?

– El 2-0 fue potra.

Futbol.

– Uy, mucha potra. No se lo merecían.

Suposo?

– Bueno, a ver, jugaron bastante bien, pero Setién…

Qui cony és Setién?

– Sí, Setién… no sé yo.

SETÈ.

– Ya he llegado. Buenos días.

– ¡Buenas tardes!

Que no! Que són les 14:30 encara! És igual. Pobre. Alguns anys i la dinya. Oh! Em faré carbonara. O un pot d’arròs al microones. Sí, molt millor. Més ràpid.

Merda, quin acudit m’havia d’apuntar?

no-entenc-skype

No entenc l’Skype

La bateria no aguantarà. Serà una bona excusa per parar això. Merda, es veurà la roba bruta. Millor al llit. Posaré el llibre de la Tina Fey al prestatge, quedaré més interessant. Tinc un gust literari exquisit. En realitat no. Porto 2 mesos mirant sèries, sense obrir un puto llibre. Però posaré aquest al prestatge, a veure si se n’adonen. Per què volen fer un Skype? No ens veiem des de fa mig any. Què cony els hi he d’explicar?

– Hola! Hòstia, feia temps que no et veia el jeto, eh!

Merda, que es connecti la Sandra ja.

– Ei! Ja veus. I què, com va la vida?

– Millor que esperem la Sandra, no? Així no ho hem d’explicar dues vegades!

– També tens raó.

– Sí…

– Ha, ha.

Treu un tema, treu un tema, treu un tema.

– I què el confina-

– Com estan els teus par-

– Parla tu, parla tu!

– No, no, Pau endavant!

– Vale, que deia que com va el confin-

– Què tal els teus p-

– Ui, ha, ha! Parla, parla!

JODER!

– Et contesto! El confinament bé. I els teus pares?

No serà la persona amb més discurs del planeta, el Dani?

– Els pares bé, sí. Com sempre. Bé de salut, bé de fein- SANDRA! Visca!

– Hola! Perdoneu que arribi tard! Estava acabant de fer pa.

– Eh! Jo en vaig fer ahir!

Apassionant conversa. Ara tothom és mestre forner. Aneu al forn, home!

– Jo no n’he fet, però vaig fer magdalenes.

D’alguna cosa he de presumir, no? El que no sabran és que van quedar de puta pena.

– Hòstia, sí? I què tal?

– Les magdalenes? Molt bé, boníssimes!

De puta pena.

– Que guay. Ja em passaràs la recepta!

Mira-ho a Google.

– Vale! Després t’ho envio.

Mentida.

– I què, com va la vida?

– Prou bé! Estic fent més exercici que quan no estàvem tancats. Em poso vídeos de YouTube al menjador i au! Vosaltres?

– Què va. Jo no. Com a molt surto al balcó a donar voltes.

– Pau, tio, hauries de fer alguna cosa, que t’engreixaràs.

En serio?

– Sí, i ens fem grans ja!

EN SERIO?

– Ja… m’hi he de posar. M’hi posaré!

Aquesta tarda faig més magdalenes.

– Passeu-me els vídeos que feu servir!

– Vale! Us passaré els de ioga. Van molt bé per estirar! Ja veuràs que us agradaran.

– Segur que sí!

Segur que no!

– I la feina? Com us va? Dani, tu no tenies problemes?

– Sí, en vaig tenir, però al cap d’uns mesos vaig trobar una feina nova i espectacular. La veritat és que té un sou de puta mare, les oficines i els companys són fantàstics i aquests dies treballo des de casa i sense cap problema. I tu Sandra? Què tal la feina nova?

– Bueno, ja no és tan nova, ha, ha! Ja fa uns mesos que hi sóc. Una putada perquè havíem de començar rodatges just aquesta setmana i s’endarrereix tot. Però bé. Aquests dies segueixo editant coses i tal. I mai havia tingut tanta pasta al banc ha, ha! Pau, com va la vida d’autònom?

Uff.

– També puc fer coses a casa.

Un dels clients ha desaparegut, cosa que són molts diners menys al compte, i les altres coses que faig no m’apassionen gens. Hauria d’estar escrivint i no parlant amb vosaltres.

– Ah, súper bé, llavors! No et pots queixar!

Sí que puc.

– Exacte! I vosaltres menys!

– I què? Quines sèries esteu mirant?

– Doncs jo estic amb What we do in the shadows.

Segur que no saben què és.

– Hòstia, sí! La vaig veure quan va sortir. Brutal!

Oh.

– Pau! Que t’estàs llegint Bossypants de la Tina Fey? Diuen que és boníssim, no?

– Jo també el volia llegir!

Per fi.

– Sí! Vaig veure que el recomanava el-

Merda. La puta bateria. És que ho sabia.

Què hòsties és ‘The Righteous Gemstones’?

  • Com és? The Young Pope + The Sopranos
  • Gènere? De riure
  • Grau d’ofensivitat: 7/10
  • Qui hi surt?
    • Etc.
  • Quant dura cada capítol? Una mica més que Friends
  • L’ha fet qui va fer… Eastbound & Down (que en castellà té el genial títol De culo y cuesta abajo)
  • Quantes temporades? De moment una (i renovada per una segona)
  • T’agradarà si no et va agradar: Amar en tiempos revueltos
  • Si fos un plat, seria: un gall d’indi d’Acció de Gràcies amb patates fregides i ketchup al voltant
  • Mira-la el dia que: et vulguis cagar en déu i sa mare
No siguis un Gemstone si no vols una bufetada

A veure, intentaré vendre bé The Righteous Gemstones perquè s’ho mereix i perquè massa poca gent li està fent cas.

Els Gemstones són una família que s’ha fet d’or gràcies a muntar un imperi d’esglésies evangelistes als Estats Units. Eli Gemstone (John Goodman) és el pare i líder de la congregació, i des que es va morir la seva dona no sap com controlar els seus fills, tres idiotes entre els 30 i els 40 que sembla que encara tinguin 5 anys. Ells són els hereus del negoci: Jesse (Danny McBride, el creador de la sèrie), Kelvin (Adam Devine) i  Judy (Edi Patterson). No pinten bé les coses pels Gemstones.

I en quin moment es torna interessant la sèrie? Quan Jesse rep un xantatge anònim que diu que si no paga, publicaran un vídeo on hi surt fent de tot. A més, altres líders de les esglésies veïnes (Dermot Mulroney) es comencen a emprenyar perquè els estan robant els feligresos. A partir d’aquí… violència, vergonya aliena, genitals masculins i absurditat quasi sense límits.

No és una sèrie per tothom. Si espereu reflexions profundes sobre la religió als Estats Units, marxeu d’aquí i no torneu. Evidentment, es parla de tot el que envolta la fe, però no hi ha anades d’olla sobre què és la moralitat, i en quin moment es deixa de ser creient quan es topa amb els diners. No. És una sèrie per qualsevol persona que busqui una cosa plena d’exageracions i paròdies. És magnífica per riure’s dels Estats Units, de l’església, la doble moralitat en molts temes i la decadència que arrosseguen els fanàtics.

The Righteous Gemstones t’ofereix tot el que té de bo al primer episodi. Si t’agrada, molt bé. Si no, també. Sigui com sigui, no voldreu formar part de la família dels Gemstones. Més aviat els hi voldreu trencar la cara amb un crucifix. De vosaltres depèn si ho feu a gust i seguiu mirant-la, o a desgana i marxeu a mirar un altre episodi de Modern Family.

Què hòsties és ‘Mindhunter’?

  • Com és? CSI Las Vegas + un Valium
  • Gènere? De policies
  • Grau d’ofensivitat: 4/10
  • Qui hi surt?
  • Quant dura cada capítol? Com Game of Thrones (quan encara no feien pel·lícules fent-les passar per capítols)
  • L’ha fet qui va fer: res conegut, en general. Però l’ha produït David Fincher, director d’una burrada de pel·lícules (La Red Social, El Club de la Lucha, El Curioso Caso de Benjamin Button…)
  • Quantes temporades? Van per la segona
  • T’agradarà si no et va agradar: True Detective
  • Si fos un plat, seria: una hamburguesa gourmet poc feta
  • Mira-la el dia que: plogui (o no), no hi hagi ningú a casa, i no tinguis ganes de llegir
Bona gent? No. L’Ed Kemper va matar 10 persones.

Segur que heu sentit a parlar de Mindhunter i, si no, heu de conèixer una cosa que ha sortit fa poc que es diu Netflix i és força interessant. Però per què tothom està veient aquesta sèrie si sembla la típica de policies que van de llestos interrogant assassins?

La trama de Mindhunter és fàcil d’explicar. A finals dels 70, un frustrat negociador de la FBI (Jonathan Groff) i un d’aquells agents que n’està fins els collons de tot (Holt McCallany) comencen a fer el que mai ha fet ningú: analitzar el perfil psicològic d’assassins en sèrie per poder anticipar el que faran els que encara no han caçat. Després del rifi-rafe típic (“això que feu és una bogeria, bla, bla”) creen la Unitat d’Anàlisi de Conducta, a la que s’afegeix una professora de psicologia (Anna Torv) que posa pau entre els dos agents, un amb uns mètodes poc convencionals i l’altre que està tota l’estona enfadat.

Part de la gràcia de la sèrie (per no dir tota) són les entrevistes amb criminals. Són basades en assassins reals, cosa que fa que et caguis als calçotets i/o les calces. Com que el morbo és el que us (ens) agrada perquè sou (som) així de depravats mentals, us diré alguns dels casos que surten. Hi ha Ed Kemper (Cameron Britton), que va matar els seus avis, 6 estudiants i la seva mare, i per rematar-ho, practicava necrofília amb alguns d’aquests cossos. També hi ha Richard Speck (Jack Erdie), que va assassinar, en una nit, 8 estudiants d’infermeria, una a una, estrangulant-les o apunyalant-les. I, com molts haureu sentit, hi surt Charles Manson (Damon Herriman; sí, fa el mateix paper a Érase una vez en… Hollywood), el conegudíssim líder d’una secta que va inspirar nombrosos assassinats. I amb aquest bon rotllo, acabo.

És obligatori que veieu Mindhunter? No. Us estareu perdent una de les millors sèries que s’han fet mai? Tampoc (no ens enganyem). I llavors per què en parla tothom? Perquè és molt bona, hòstia. Mindhunter fa molt bé el que pretén fer, i per això tothom us l’està recomanant. Té uns diàlegs que ja poden envejar Pedro Sánchez i Quim Torra. Això sí, no la mireu dinant, ja que una de dos, o tindreu una indigestió, o acabareu amb el menjar fred després d’estar amb la boca oberta durant molta estona. Parlo des de la experiència.