S’acosta Sant Jordi i no he escrit res. Però què escric? Tots els autors ja tenen l’última versió dels seus textos acabada des de fa mesos i jo no he ni obert un document Word en blanc. O potser ho hauria d’escriure al Drive? O al Pages? Ai, no ho sé. L’altre dia em vaig passar dues hores pensant en quin programa hauria d’escriure el llibre i no en vaig treure l’aigua clara. Tots fan el mateix, però i si la posició del menú em distreu i no escric igual de bé en un que en un altre? Pot ser que estigui posant 40 excuses per prémer la primera tecla? Té tota la pinta.

Sabeu quin és el problema? Que no he llegit prou. Jo, com la resta d’escriptors que estimin la seva feina, hauria d’haver devorat pàgines i pàgines de clàssics per nodrir la meva creativitat: Kafka, Cervantes, Shakespeare, Austen, Dostoievski… i els més antics també! Homer, Sòfocles i qui sigui que escrivís la Bíblia. Però no. Jo he llegit Harry Potter i para de comptar. Bé, i tots els llibres obligatoris de l’escola que no vaig gaudir gens pel simple fet que, en acabar, havia de sotmetre’m a un examen on em preguntaven si havia entès el 3r capítol. I no, no l’havia entès perquè tenia Ventdelplà de fons. De fet, mireu quina és la magnitud del problema que per escriure la llista d’autors que hi ha unes línies més amunt he hagut de cercar “clàssics de la literatura” a Google. Així no es pot ser escriptor. Com em pot sortir un text original, un que la gent vulgui llegir, sense obtenir la inspiració de les novel·les que han captivat l’atenció de tants lectors durant segles? Sóc un farsant. És que si hagués, com a mínim, escoltat aquella secció de ràdio sobre literatura, sabria alguna cosa.

I què he fet per obligar-me a començar a col·locar una paraula darrere l’altra per formar el meu debut com a novel·lista? Me n’he anat a viure a la muntanya. Diuen que Roald Dahl tenia una cabana de fusta al seu jardí, doncs jo tinc una casa al Montseny. M’he estat sis mesos donant voltes per pàgines web d’immobiliàries i, en alguna ocasió, fins i tot he agafat el cotxe per visitar alguna propietat, per molt lletja que sortís a les fotografies. Sí, aquests sis mesos són els que hauria d’haver estat escrivint el meu best-seller de Sant Jordi, però el tema de la casa ha estat l’excusa perfecta per dir a familiars i amics que m’acusaven de no estar escrivint. “Si estàs tot el dia dient que vols publicar alguna cosa, per què no et tanques al despatx i comences?” em deia ma mare. “Començaré quan tingui la casa a la muntanya”. Doncs bé, ara ja sóc al Montseny, però crec que el que necessito és construir una cabana de fusta al jardí. Potser així em vindrà la inspiració.

També he adoptat un gat, el Lolo, que està molt gros. Vaig voler que tingués sobrepès per, si m’oblido d’alimentar-lo de tant que estic escrivint, que trigui en passar a l’altre barri. De moment utilitzo el moment de donar-li menjar per distreure’m, cosa que faig molt sovint, pel que ara el Lolo té colesterol. Però bé, diuen que tenir un animal ajuda a relaxar-se, pel que espero que em vingui la inspiració en qualsevol moment. M’he promès a mi mateix que no intentaré fer un llibre sobre el gat ja que sempre em fa una mica de pena la gent que creu que la resta de persones s’estimarà tant el seu animal com aquesta. Per mi el Lolo és la meva musa i punt. L’idea és que quan el miri em vinguin idees al cap. Encara no ha funcionat l’estratègia, però tot arribarà.

Sovint cometo el mateix error: “vaig a fer-me un cafè”. És la meva arma secreta per augmentar la productivitat. Mentida. Després de moldre els grans i infusionar l’aigua bullent, torno a estar davant la taula amb una pàgina en blanc i el cap ple de pensaments contradictoris. Ara, però, amb un cafè negre fumejant que no em podré beure fins al cap de deu minuts, mentre miri algun vídeo sobre com arreglar una cadira. El cafè que m’he preparat per estar més atent mentre treballo es converteix en un plaer que gaudeixo durant la meva meravellosa estona de perdre el temps.

Però que tot això no us distregui de la raó principal per la qual no escric. Com he dit, no he llegit prou al llarg de la meva vida. Sense aquest ítem marcat a la meva llista, crec que no mereixo ser escriptor. Per això, em passo hores i hores mirant per internet quin serà el següent llibre que compri. Tot i això, acabo no comprant res i pensant “para de perdre el temps i posa’t a escriure”. Quan, tot just després, encenc l’ordinador o obro la llibreta per escriure a llapis alguna idea, el cervell comença a sentir-se culpable i sento una necessitat imperiosa d’agafar aquell llibre que fa temps que no llegeixo. Llavors veig que no vaig portar-me’l al Montseny i decideixo anar a la llibreria més propera per adquirir algun dels llibres que estan més de moda. Quan tinc a les mans l’última novel·la que m’ha recomanat la portada de la web d’un dels diaris que llegeixo per sobre, penso “això no és el que faria un escriptor”, deixo el llibre a la prestatgeria on l’he trobat i em poso a pul·lular per la botiga cercant alguna cosa menys coneguda. Què passa? Que no conec les coses poc conegudes. Per tant, no compro res i torno a casa a obrir internet per intentar trobar alguna cosa poc coneguda que m’agradi. Veieu com torna a començar la història?

Bé, que no espereu res meu a les llibreries per Sant Jordi. I segurament pel de l’any que ve tampoc. Fixeu-vos si perdo el temps que m’he posat a escriure això per no haver d’escriure l’altra cosa. I estic acabant perquè em fa mandra seguir. Potser que em posi a escriure una novel·la per distreure’m.