—EH! EHH! De què vas, tros de merda?

Quin fill de puta.

—Jo?

—Sí, tu, clar que t’estic parlant a tu. No hi ha ningú més a la carnisseria.

Qui s’ha pensat que és?

—Perdoni, ens coneixem?

—Clar que no ens coneixem. Només faltaria que conegués un idiota com tu.

—Escolti, pari d’insultar-me, que no li he fet res.

Que no m’ha fet res diu. Cada dia al·lucino més amb els joves. Ja no tenen respecte ni tenen res.

—D’on has tret la jaqueta, cabró?

—Com?

—Hòstia, que el que hauria d’estar sord soc jo! Que d’on has tret aquesta jaqueta que portes?

—Ehm… del Vintage Corner?

—Del què?

—Vintage Corner. La botiga Vintage Corner, a Tallers. És un lloc que-

—Quin idioma és això?

Com que no sabem dos idiomes, ara els noms de les botigues han de ser en un tercer.

—És anglès.

—Tu em veus cara de parlar en anglès?

—No, però…

—I què hi feia la meva jaqueta al lloc aquest?

—Com que la seva jaqueta?

—És la meva jaqueta, hòstia! Que té l’esgarrapada al braç i el pedaç cosit al darrere. A l’etiqueta hi posa “Lluís”, mira-ho. Fa anys que no la trobo!

Sí, sí. Clarament és la jaqueta de pell que em va donar el Francisco quan vaig tornar de Melilla. 

—No la veig des que em van enviar a l’Última Parada.

—Quina última parada?

—Una mena de llar d’avis.

—La llar d’avis es diu Última Parada?

—Sí.

—Hòstia.

—Ja ho sé, ja. Però, eh! La jaqueta.

—Miri, no sé què dir-li. Estava d’oferta.

—Com que d’oferta? Que és boníssima! Quant valia?

Com a mínim hauria de costar 18.000 Pessetes.

—30 Euros.

—5.000 Pessetes?

—No, 30 Euros.

Això és el que em va costar arreglar-la a Cal Farràs.

—Te la compro.

—Perdoni, no està en venda.

—Com que no? Encara que no t’estic dient que me la tornis.

—És meva, la vaig comprar.

—Primer era meva, torna-me-la.

—No funciona així. Què vol dir? Els antics propietaris del pis dels meus pares podrien visitar-los i demanar que els hi torni?

—Com si desnonen els teus pares i han de dormir al carrer. Et dono 30 Euros per la jaqueta.

—Que no està en venda.

—40.

—Està sent molt pesat.

—50.

—No.

—70.

—150.

—Com que 150? Això són 25.000 Pessetes.

—Senyor, jo no li vull vendre la jaqueta. Però si insisteix, seran 150 Euros.

—T’adones que t’estàs aprofitant d’un ancià?

—No, no. Tu t’aprofites que ets un ancià per robar-me la jaqueta.

—Ara em tractes de tu? Quines maneres són aquestes?

Malcriat.

—Miri, prou.

—Espera.

Va, Lluís, que es notin els anys de comercial.

—Nova oferta. 30 i la jaqueta que porto.

—Hm…

S’ho està pensant! Una jaqueta que no val res, del Primark! De rebaixes! Quin geni, Lluís.

—Va, sí?

—És de pell?

—Sí.

No.

—Deixi-me-la veure.

—Té.

No se n’adonarà.

—Me la provo.

—Endavant.

No li queda malament.

—D’acord, fem-ho.

Ha!

—Ai, que bé! Tothom content, veus?

—Tingui, la seva jaqueta.

Quins records… la recordo com si me la posés ahir.

—Gràcies, nen.

—I els 30 Euros? En metàl·lic?

—No, no. Bizum.

—Bizum?

—Què passa? No puc tenir Bizum?

—Ah sí, sí.

Es pensa que soc inútil.

—Posa el teu número aquí.

—Aquí té.

Sort que m’ho va explicar la Marga.

—Fet.

—Rebut. “Diners de la droga”? De veritat?

—Va, tira.

—Que tingui una bona tarda.

A veure com em queda? Segur que bé. No estic tant en forma com quan me la van regalar, però no he canviat tant de cos. Sembla que entra. Sí, entra bé. Ui, una mica estreta de cintura. Espera, que deixo les bosses. No, massa justa. Merda. Hòstia, no corda. No, no, no puja. A veure si amago panxa? Ni de conya. Soc idiota. L’altra em quedava que ni feta a mida. I ara què faig? Ja no hi ha el noi. Lluís, quina decepció. Que no, que no, no puja la cremallera. 

Vaig al Primark.

S’acosta Sant Jordi i no he escrit res. Però què escric? Tots els autors ja tenen l’última versió dels seus textos acabada des de fa mesos i jo no he ni obert un document Word en blanc. O potser ho hauria d’escriure al Drive? O al Pages? Ai, no ho sé. L’altre dia em vaig passar dues hores pensant en quin programa hauria d’escriure el llibre i no en vaig treure l’aigua clara. Tots fan el mateix, però i si la posició del menú em distreu i no escric igual de bé en un que en un altre? Pot ser que estigui posant 40 excuses per prémer la primera tecla? Té tota la pinta.

Sabeu quin és el problema? Que no he llegit prou. Jo, com la resta d’escriptors que estimin la seva feina, hauria d’haver devorat pàgines i pàgines de clàssics per nodrir la meva creativitat: Kafka, Cervantes, Shakespeare, Austen, Dostoievski… i els més antics també! Homer, Sòfocles i qui sigui que escrivís la Bíblia. Però no. Jo he llegit Harry Potter i para de comptar. Bé, i tots els llibres obligatoris de l’escola que no vaig gaudir gens pel simple fet que, en acabar, havia de sotmetre’m a un examen on em preguntaven si havia entès el 3r capítol. I no, no l’havia entès perquè tenia Ventdelplà de fons. De fet, mireu quina és la magnitud del problema que per escriure la llista d’autors que hi ha unes línies més amunt he hagut de cercar “clàssics de la literatura” a Google. Així no es pot ser escriptor. Com em pot sortir un text original, un que la gent vulgui llegir, sense obtenir la inspiració de les novel·les que han captivat l’atenció de tants lectors durant segles? Sóc un farsant. És que si hagués, com a mínim, escoltat aquella secció de ràdio sobre literatura, sabria alguna cosa.

I què he fet per obligar-me a començar a col·locar una paraula darrere l’altra per formar el meu debut com a novel·lista? Me n’he anat a viure a la muntanya. Diuen que Roald Dahl tenia una cabana de fusta al seu jardí, doncs jo tinc una casa al Montseny. M’he estat sis mesos donant voltes per pàgines web d’immobiliàries i, en alguna ocasió, fins i tot he agafat el cotxe per visitar alguna propietat, per molt lletja que sortís a les fotografies. Sí, aquests sis mesos són els que hauria d’haver estat escrivint el meu best-seller de Sant Jordi, però el tema de la casa ha estat l’excusa perfecta per dir a familiars i amics que m’acusaven de no estar escrivint. “Si estàs tot el dia dient que vols publicar alguna cosa, per què no et tanques al despatx i comences?” em deia ma mare. “Començaré quan tingui la casa a la muntanya”. Doncs bé, ara ja sóc al Montseny, però crec que el que necessito és construir una cabana de fusta al jardí. Potser així em vindrà la inspiració.

També he adoptat un gat, el Lolo, que està molt gros. Vaig voler que tingués sobrepès per, si m’oblido d’alimentar-lo de tant que estic escrivint, que trigui en passar a l’altre barri. De moment utilitzo el moment de donar-li menjar per distreure’m, cosa que faig molt sovint, pel que ara el Lolo té colesterol. Però bé, diuen que tenir un animal ajuda a relaxar-se, pel que espero que em vingui la inspiració en qualsevol moment. M’he promès a mi mateix que no intentaré fer un llibre sobre el gat ja que sempre em fa una mica de pena la gent que creu que la resta de persones s’estimarà tant el seu animal com aquesta. Per mi el Lolo és la meva musa i punt. L’idea és que quan el miri em vinguin idees al cap. Encara no ha funcionat l’estratègia, però tot arribarà.

Sovint cometo el mateix error: “vaig a fer-me un cafè”. És la meva arma secreta per augmentar la productivitat. Mentida. Després de moldre els grans i infusionar l’aigua bullent, torno a estar davant la taula amb una pàgina en blanc i el cap ple de pensaments contradictoris. Ara, però, amb un cafè negre fumejant que no em podré beure fins al cap de deu minuts, mentre miri algun vídeo sobre com arreglar una cadira. El cafè que m’he preparat per estar més atent mentre treballo es converteix en un plaer que gaudeixo durant la meva meravellosa estona de perdre el temps.

Però que tot això no us distregui de la raó principal per la qual no escric. Com he dit, no he llegit prou al llarg de la meva vida. Sense aquest ítem marcat a la meva llista, crec que no mereixo ser escriptor. Per això, em passo hores i hores mirant per internet quin serà el següent llibre que compri. Tot i això, acabo no comprant res i pensant “para de perdre el temps i posa’t a escriure”. Quan, tot just després, encenc l’ordinador o obro la llibreta per escriure a llapis alguna idea, el cervell comença a sentir-se culpable i sento una necessitat imperiosa d’agafar aquell llibre que fa temps que no llegeixo. Llavors veig que no vaig portar-me’l al Montseny i decideixo anar a la llibreria més propera per adquirir algun dels llibres que estan més de moda. Quan tinc a les mans l’última novel·la que m’ha recomanat la portada de la web d’un dels diaris que llegeixo per sobre, penso “això no és el que faria un escriptor”, deixo el llibre a la prestatgeria on l’he trobat i em poso a pul·lular per la botiga cercant alguna cosa menys coneguda. Què passa? Que no conec les coses poc conegudes. Per tant, no compro res i torno a casa a obrir internet per intentar trobar alguna cosa poc coneguda que m’agradi. Veieu com torna a començar la història?

Bé, que no espereu res meu a les llibreries per Sant Jordi. I segurament pel de l’any que ve tampoc. Fixeu-vos si perdo el temps que m’he posat a escriure això per no haver d’escriure l’altra cosa. I estic acabant perquè em fa mandra seguir. Potser que em posi a escriure una novel·la per distreure’m.

Llevo haciendo de crítico gastronómico desde antes que existiesen los aguacates, pero el sitio que he visitado hoy es el más curioso de mi carrera. Como bien sabéis, escucho recomendaciones de amigos y conocidos y en este caso fue de mi tía abuela Sonsoles en una merienda familiar para celebrar los 2 años de Salchicha, mi Golden Retriever. Ella (Sonsoles) es de estofados y de sopitas de verduras, pero cuando se me acercó (nunca se atreve a hablar con los “jóvenes” de menos de 45) y me dijo que ella iba cada domingo a un sitio fabuloso y que, además, servían el mejor vino que ha probado, no pude contenerme ni dejar escapar la oportunidad.

Cuando entré al restaurante Iglesia de Santa María de la Merced, me quedé abrumado. Nunca había visto un comedor tan grande. No había mesas (¡vaya locura!), solo sillas. De hecho, eran bancos, y estaban todos dispuestos mirando hacia un solo sitio. Eso es, todos los comensales se sientan mirando hacia adelante, por lo que la experiencia es mucho más introspectiva: un acierto por parte de los propietarios.

Una vez sentado empieza la fiesta. Sale el que supongo que es chef, o el jefe de sala, vestido con un uniforme de lo más extraño y empieza a explicar la filosofía del local. Esta parte fue sorprendente cuanto menos, ya que durante el discurso (demasiado largo para mi gusto… me dijeron que tenía que venir en ayunas, ¡teníamos hambre!) hacía que los clientes nos levantásemos y sentásemos, todos en sincronía. Caí en que era una especie de warm up que nos permitiría abrir el apetito y quemar un poquito lo que nos comeríamos después. El discurso me pareció un poco pretencioso, no os voy a mentir. Hablaba de un tal Jesús, el que debía ser el fundador del restaurante. Solo así: Jesús. Sin apellidos, como si todo el mundo fuese a conocer ese tal Jesús, creador del restaurante Iglesia de Santa María de la Merced. Lo que no se le puede recriminar al Jesús es su gran sacrificio para llegar a abrir el local. Se ve que el tío resucitó. Supongo que esto es una metáfora de que antes le fue mal otro proyecto; como a todos los autónomos, vaya.

Mi acompañante, Sonsoles, me dijo que estaba a punto de llegar el momento del vino. Había pasado una hora y unos pocos minutos. Ya podían haber servido el vino nada más llegar. Me dijo que la espera valdría la pena, que ella va desde que se enteró de que el vino era gratis. Caray con Sonsoles. Y bueno, a ver, eso de que es gratis es un poco mentirijilla. Uno de los camareros, en ese caso con (sospechosamente demasiado) aspecto de niño y vestido con el uniforme corporativo, pasó un platito donde la gente ponía propina. Yo dejé unas monedas, pero había comensales que debían saber las delicias que les esperaban y dejaban billetes (¡BILLETES!). Sonsoles no dejó nada. “No me queda suelto”, le dijo al camarero. Cuando salimos se pagó un paquete de Camel en el estanco con calderilla, la muy arpía. Vaya con la mujer.

Antes de comer, el señor, que se estaba haciendo un poco pesado, nos pidió que nos abrazáramos entre todos y obedecimos. ¿Qué remedio teníamos? Hubiese hecho cualquier cosa por llegar al momento de la comida. Después, nos pidió que nos pusiésemos en fila india.

Aquí es donde me explotó la cabeza. Lo que el señor repartía no era ni más ni menos que pedacitos del cuerpo del fundador del restaurante, del Jesús. No sé como estaba cocinado, pero parecía pan. Ante mis dudas, se lo pregunté al señor: “Seguro que esto es el cuerpo del Jesús?”. “Claro, hijo mío. Y esto la sangre”. WHAT? La sangre también. Vaya locos. Sorprendente que hayan conseguido permisos para hacerlo. Sonsoles estaba bebiendo la sangre del Jesús (no había ni probado el cuerpo). “Ya verás el vino”, dijo. Como la señora no está para sustos, no le dijo que era sangre. Si tenéis un poco de miedo a probar esta sustancia humana, os cuento mi experiencia: ¡sabe a vino! ¡Vaya listos los vampiros!

Estoy seguro que a medida que la gente se entere de esto, van a abrir más y más restaurantes caníbales. Todo gracias al Jesús y a su sacrificio. Supongo que cerrarán pronto, ya que los propietarios no pueden dar para mucho tampoco. Definitivamente un nuevo concepto de pop-up gourmet que va a dar para hablar.