—EH! EHH! De què vas, tros de merda?

Quin fill de puta.

—Jo?

—Sí, tu, clar que t’estic parlant a tu. No hi ha ningú més a la carnisseria.

Qui s’ha pensat que és?

—Perdoni, ens coneixem?

—Clar que no ens coneixem. Només faltaria que conegués un idiota com tu.

—Escolti, pari d’insultar-me, que no li he fet res.

Que no m’ha fet res diu. Cada dia al·lucino més amb els joves. Ja no tenen respecte ni tenen res.

—D’on has tret la jaqueta, cabró?

—Com?

—Hòstia, que el que hauria d’estar sord soc jo! Que d’on has tret aquesta jaqueta que portes?

—Ehm… del Vintage Corner?

—Del què?

—Vintage Corner. La botiga Vintage Corner, a Tallers. És un lloc que-

—Quin idioma és això?

Com que no sabem dos idiomes, ara els noms de les botigues han de ser en un tercer.

—És anglès.

—Tu em veus cara de parlar en anglès?

—No, però…

—I què hi feia la meva jaqueta al lloc aquest?

—Com que la seva jaqueta?

—És la meva jaqueta, hòstia! Que té l’esgarrapada al braç i el pedaç cosit al darrere. A l’etiqueta hi posa “Lluís”, mira-ho. Fa anys que no la trobo!

Sí, sí. Clarament és la jaqueta de pell que em va donar el Francisco quan vaig tornar de Melilla. 

—No la veig des que em van enviar a l’Última Parada.

—Quina última parada?

—Una mena de llar d’avis.

—La llar d’avis es diu Última Parada?

—Sí.

—Hòstia.

—Ja ho sé, ja. Però, eh! La jaqueta.

—Miri, no sé què dir-li. Estava d’oferta.

—Com que d’oferta? Que és boníssima! Quant valia?

Com a mínim hauria de costar 18.000 Pessetes.

—30 Euros.

—5.000 Pessetes?

—No, 30 Euros.

Això és el que em va costar arreglar-la a Cal Farràs.

—Te la compro.

—Perdoni, no està en venda.

—Com que no? Encara que no t’estic dient que me la tornis.

—És meva, la vaig comprar.

—Primer era meva, torna-me-la.

—No funciona així. Què vol dir? Els antics propietaris del pis dels meus pares podrien visitar-los i demanar que els hi torni?

—Com si desnonen els teus pares i han de dormir al carrer. Et dono 30 Euros per la jaqueta.

—Que no està en venda.

—40.

—Està sent molt pesat.

—50.

—No.

—70.

—150.

—Com que 150? Això són 25.000 Pessetes.

—Senyor, jo no li vull vendre la jaqueta. Però si insisteix, seran 150 Euros.

—T’adones que t’estàs aprofitant d’un ancià?

—No, no. Tu t’aprofites que ets un ancià per robar-me la jaqueta.

—Ara em tractes de tu? Quines maneres són aquestes?

Malcriat.

—Miri, prou.

—Espera.

Va, Lluís, que es notin els anys de comercial.

—Nova oferta. 30 i la jaqueta que porto.

—Hm…

S’ho està pensant! Una jaqueta que no val res, del Primark! De rebaixes! Quin geni, Lluís.

—Va, sí?

—És de pell?

—Sí.

No.

—Deixi-me-la veure.

—Té.

No se n’adonarà.

—Me la provo.

—Endavant.

No li queda malament.

—D’acord, fem-ho.

Ha!

—Ai, que bé! Tothom content, veus?

—Tingui, la seva jaqueta.

Quins records… la recordo com si me la posés ahir.

—Gràcies, nen.

—I els 30 Euros? En metàl·lic?

—No, no. Bizum.

—Bizum?

—Què passa? No puc tenir Bizum?

—Ah sí, sí.

Es pensa que soc inútil.

—Posa el teu número aquí.

—Aquí té.

Sort que m’ho va explicar la Marga.

—Fet.

—Rebut. “Diners de la droga”? De veritat?

—Va, tira.

—Que tingui una bona tarda.

A veure com em queda? Segur que bé. No estic tant en forma com quan me la van regalar, però no he canviat tant de cos. Sembla que entra. Sí, entra bé. Ui, una mica estreta de cintura. Espera, que deixo les bosses. No, massa justa. Merda. Hòstia, no corda. No, no, no puja. A veure si amago panxa? Ni de conya. Soc idiota. L’altra em quedava que ni feta a mida. I ara què faig? Ja no hi ha el noi. Lluís, quina decepció. Que no, que no, no puja la cremallera. 

Vaig al Primark.